De Jaume Vicens i Vives a Josep Anton Miró i Civit

No, l’historiador català Vicens Vives no va festejar amb l’anarquisme, no; ja ho dic des d’ara, però sí amb el catalanisme. Va escriure “Notícies de Catalunya. Nosaltres els catalans” segons ell mateix diu en el pròleg perquè “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis”

Jaume_Vicens_Vives
Jaume Vicens i Vives en plàcid creuer

Rellegint aquest llibre, unes seves consideracions em porten a pensar en el meu avi l’Antonet Fotent, de Montblanc de la Conca.
Diu Vicens Vives:“La mística antiestatal s’expandí entre els anys vint i trenta del segle XX, i l’abrivada fou tan forta que, per capil•laritat, impregnà bastants intel•lectuals i els homes de punta de la petita burgesia. Aquest fenomen de degradació del sentit de la responsabilitat del poder es féu remarcar sobretot durant el període que començà el 1931.”


fontsere_llibertatFAI

Fa aquí una molt breu i sincrètica descripció dels que, com el meu avi, foren dignes representants de tota una generació de catalans del seu temps; època aquesta que el mestre d’historiadors inclou dins les “tectòniques revolucionàries”.
Ja ens havia deixat clar abans que “llegint els papers de l’època, he quedat més d’una vegada esborronat per l’apocalipticisme gratuït a què havien arribat els líders sindicals d’aquest país … fins el més humil d’una senzilla administració municipal.”
4161292454_dc2294054e

Amb aquestes poques paraules queda clar que Vicens Vives era un home d’ordre. “La negació de tot govern, -afegeix –de qualsevol fórmula de relacions jurídiques, d’un instrument d’associació general, era freqüent en la literatura dels caps més desperts.”

L'avi Fotent i jo

                        Josep Anton Miró amb un dels seus néts

I és aquí on he començat a fer l’analogia amb meu avi, en això dels “caps més desperts”, car ell almenys, s’ho considerava. “Hi ha massa llana al clatell” solia repetir. Era un home llegit, i la seva biblioteca, espoliada pels franquistes, tenia llibres de la Internacional anarquista, de Malatesta, Bakunin, i altres pensadors.
I això ve al cas quan, tot seguit, segueix dient el mestre Vicens Vives “L’individualisme petit burgès, desplaçat cap a l’obrerisme, s’hi transforma en el llibertarisme antiautoritari dels bakuninistes, en el fort empelt de la mística anarquista de què fou pacient tot Catalunya en els darrers decennis del segle XIX.”

Ramon Casas - La càrrega

Ben bé està tocant l’època en que Josep Anton Miró i Civit es convertia en un jove estudiós als Jesuites de Reus –Secta de la que després abominà tota la seva existència però que potser desvetllà en ell les capacitats de crítica social i de superació personal que l’acompanyaren tota la seva vida. Perquè no crec que l’Antonet Fotent fos d’idees fixes; ben segur que va anar evolucionant segons les seves lectures i segons l’anàlisi que en feia dels aconteixements socials que s’anaven produint. En la seva joventut podia ser més exaltat però crec que després es va anar decantant cap a un anarquisme més aviat teòric que el mantingué a part de les lluites de poder durant el govern de la República.

Casa de Montblanch 3

La casa que es va constuir l’Antonet Fotent fora muralla, vora les eres

La prova és que, tot i que fou objecte de represàlies i empresonat un parell de mesos a Dos Hermanas de Sevilla, més per la seva fama d’anarquista i de descregut que per haver estat arquitecte municipal a l’Ajuntament de Montblanc, no se’l va poder imputar per cap càrrec concret i va tornar al seu poble i va recuperar la seva casa malgrat haver estat saquejada per qui sap quins grollers falangistes. Ell ens havia explicat que en el seu judici davant del tribunal militar va deixar clar que era un home d’honor quan al davant dels militars que el jutjaven es va negar a jurar sobre una Biblia al•legant que no podia jurar per una cosa en la qual no hi creia. I que li varen preguntar doncs sobre què podia ell jurar, i els va contestar que pel seu honor. Aquesta resposta va plaure als militars, donat que ells també mitifiquen el sentit d’aquesta paraula, i la van donar per bona.
PLaça Major -Montblanch

Aquesta anècdota -que en cap moment se m’ha ocorregut pensar que no fos veritat, ja que l’avi Antonet no era gens afeccionat a la mentida, encara que sí a la ocultació- demostra que el meu avi era un home de principis, que els tenia ben posats, i que tampoc no havia defugit la responsabilitat de la gestió municipal, tot i sent anarquista.
Encara que entenc que l’historiador es vol referir a la responsabilitat d’ocupar càrrecs dins el govern l’Estat Central.

Bakunin

Mikhaïl Aleksàndrovitx Bakunin, que va posar les bases del socialisme llibertari

Abans de cloure aquestes reflexions no vull deixar de referir-me a l’asseveració que fa Vicens Vives quan diu que “des del 1856 al 1901 els catalans acceptaren l’Estat com a mal major i el caciquisme –o sigui la seva manifestació local- com a mal menor… Els intel•lectuals, no cal ni dir-ho; ningú no estava d’acord amb aquell règim eixorc…” Aquestes paraules m’ha fet pensar que la lluita personal del meu avi contra l’Estat i contra el caciquisme va ser exemplar, i va mantenir les seves idees –oralment i per escrit- i el seu estil de vida individualista -quasi bé antisocial- fins al final de la seva vida, sense fer fàstics a una bona taula de la fonda ni a la seva fondista, com a aquella a qui anomenaven la “Figa d’or”.

Afusellats a Montjuic

Assegut al seu banc de fusta sota la l’emparrat, fumant picadura i veient que el règim de dictadura instaurat a Espanya no semblava afeblir-se amb el pas dels anys i que aguantava molt més del que era assenyat imaginar, potser va acabar pensant en la solució monàrquica com a solució intermèdia, en una mena de pacte pragmàtic entre el Rei i el poble per a tornar a donar pas a un règim de llibertats com el dels països europeus. Almenys així ho dedueixo d’aquella carta –en forma de poema i escrita en un castellà catalanitzat- que va enviar al fill del rei d’Alfons XIII, Don Juan, al seu aristocràtic refugi d’Estoril, i de la que mai va rebre resposta. Potser ell, des del seu refugi a vila ducal de Montblanc, des de la casa que es va construir fora muralla, al costat de les eres i lluny de tot veí, encara pensava que podria influir en el rumb de la política de l’Estat espanyol, com Maquiavelo, adoctrinant als prínceps.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s