L’art Orientalista europeu és considerat una de les modalitats estètiques més característiques del Romanticisme, i aquest terme s’aplica a una bona part de la pintura de la segona meitat del segle XIX.
L’Orientalisme no va ser pròpiament un moviment o una escola pictòrica sinó més aviat una modalitat artística, un fenomen cultural d’uniformitat temàtica.
Pintors tan diferents com Renoir, Sargent, Klee o Kandinsky ens presenten l’Orientalisme com un tema artístic que transcendeix els diversos estils i les fronteres nacionals.
L’entusiasme per l’Orient està molt estès i no s’adhereix a una disciplina artística concreta; totes hi participen: literatura, música, teatre, arquitectura, arts aplicades i fins i tot la fotografia.
El punt d’unió de tots ells és la temàtica: escenes, costums, personatges i objectes del Pròxim Orient o del Nord d’Africa i també d’interès per la captació de la llum i del color. Ja Delacroix, Ingres i Gleyre havien presentat temes orientals en la primera meitat del segle XIX influïts per l’idealisme literari de l’època.
I és que durant aquest segle les ciutats islàmiques del sud d’Espanya havien estat redescobertes, desencadenant una gran curiositat per l’Orient, que aleshores s’estenia des d’Espanya a Orient Mitjà i des dels Balcans fins al Magreb.
La fascinació per aquesta regió geogràfica, que abasta tres continents i que va ser governada durant molt de temps per l’imperi Otomà, ha existit en el món occidental des de molt antic; no obstant això, al segle XIX l’orientalisme experimentà un auge sense precedents.
Molts artistes comencen a viatjar a diversos llocs de l’Orient com emissaris oficials dels governs occidentals, o per iniciativa pròpia, per tal de documentar altres cultures, tot i que les condicions de viatge eren difícils; però fins i tot els que no viatjaven s’inspiraven en les històries d’altres viatgers, en objectes que portaven o fins i tot en fotografies.
Durant tot el segle XIX s’imposa la presència colonial i comercial de França i d’Anglaterra , i els artistes aprofiten per a documentar-se, viatjar i estudiar les cultures del Pròxim Orient.
S’ha de dir però, que la visió pròpia de l’orientalista europeu sol manifestar una posició etnocèntrica envers la cultura islàmica.
Les seves pintures i fotografies varen fomentar el turisme i varen donar forma a una imatge particular d’Orient que va ser fortament influenciada pels motius colonials.
“L’orientalisme en peinture n’est donc ni une école, ni un mouvement. Il ne se définit pas non plus, par un seul style. Pour certains des grands artistes, tels qu’Ingres et Delacroix, il s’agit d’un simple prétexte au développement de leur processus de création.”
Fotent's Blog 
Es inmensa la calidad de estos pintores que reflejaron el colorido y la vitalidad del Africa que vivimos en la infancia, connuestros padres en los tiempos del Protectorado español en Marruecos