Les calçades romanes -La Via Augusta

La romana va ser una civilització mòbil que, per mitjà de les seves calçades exercia un control sistemàtic sobre totes les seves províncies. De Roma partien trenta calçades i fins al regnat de Dioclecià administrava 372 carreteres diferents amb 85.000 Km de comunicacions.

Baelo Claudia en Cadiz -Ruinas romanas

Les calçades o camins empedrats s’utilizaren per a facilitar el desplaçament i l’avanç de les legions romanes, però de seguida van ser aprofitades per a fins administratius i comercials.

Per a les legions imperials l’articulació d’una xarxa eficaç de comunicacions era una tasca necessària tant per al control militar del territori com per al desenvolupament del comerç. Els mateixos soldats s’encarregaven del traçat, la conservació i la vigilància d’aquestes vies.

Les calçades principals eren construides i finançades per l’Estat però les secundàries anaven a costa dels municipis afectats. Disposaven de tot un sistema de torres de protecció i es van establir també al llarg d’aquestes vies uns “mil·liaris”, és a dir, unes pedres o làpides cilíndriques amb inscripcions que indicaven la milla en què hom es trobava.

La xarxa inicial de vies romanes d’Itàlia comunicava Roma amb la resta de la península. L’Emperador Octavi August va manar erigir un mil·liari en el Fòrum Romà -Miliarium Aureum- on es podien llegir les milles de distància entre Roma i les principals ciutats del seu Imperi.

La Via Augusta
L’any 118 a.C. es va començar a construir la via Domitia, que comunicava Itàlia amb Hispània a través de la Gàl·lia Narbonense. La ruta es transformava en la Via Augusta a l’entrar en la península. Fou la calçada més llarga i l’eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km.

La Via Augusta és una de les principals calçades construïdes pels romans a la península Ibèrica. Vorejant la costa mediterrània unia Roma amb Gades (Cadis), passant per Hispalis, Tarraco i Deciana (La Jonquera).

Ciutats i postes -mansions- en el seu trajecte permetien a exèrcits i viatgers proveir-se, descansar, el recanvi de cavalleries, etc. Algunes han desaparegut, però altres són l’origen de les nostres actuals ciutats.

Les calçades es construien sobre senderes i camins de terra ja existents, però exigien un gran treball de drenatge, d’excavació i d’aplanament abans de poder colo.locar les lloses de l’empedrat, que s’assentaven sobre una capa inicial de grava i una altra de ciment.

Els mil.lers de quilòmetres de carreteres que els romans varen anar construint durant vuit segles van tenir una gran importància pel que fa a la supervivència de l’Imperi. Ja en el seu moment es van decretar rigoroses normes sobre la seva utilització i conservació.

Les calçades també van tenir gran influència en la difusió de la nova cultura i en el procés de romanització de tot l’Imperi. L’Itinerari d’Antonino, del segle III, és la font escrita que major informació ens aporta sobre la xarxa viària romana.

Els itineraris d’Antonino són un full de les rutes terrestres i marítimes romanes, compilat entre 286 i 310 i escrit en llatí.

Taula Peutingel -És un itinerari romà que es conserva al museu de Viena, còpia del segle XIII d’un original del s. IV, amb les vies romanes existents a la època de l’emperador Caracalla.

“En la Tabula Peutingel aparecen los tradicionales accidentes geográficos como mares, ríos, lagos, montes, bosques o desiertos, pero también están representados: ciudades; caminos; edificios; centros termales; puertos como el de Ostia; faros como el de Alejandría… Existen un total de 555 localidades representadas en distinto tamaño según su importancia.”

-Hamey, J. A. ‘Los ingenieros romanos’  Madrid, 1990

–Víctor W. Von Hagen ‘Los caminos que conduce a Roma‘ Editorial Labor  Barcelona 1973

–Nicolas Bergier ‘L’Histoire des Grands Chemins de l’Empire Romain’  Paris 1622