Ciclòpia faena***

“Hem anat a la recerca dels marges i dels murs de pedra seca abandonats per la desídia de les últimes generacions i per lo cas escàs que els hi fem tots plegats.  Nosaltres, sí, hereus de milions d’hores de dura faena d’uns avantpassats cruelment ignorats amb la nostra indiferència…

Anem al seu rescat!  Fem-los eixir, de moment, de la ignorància ruda a la que han estat sotmesos!  En acabat,  ja vindrà l’hora de curar les ferides infringides a l’ànima del paisatge; paisatge conformat com una autèntica  obra d’art, aquella que combina la ma de l’Home i l’actuació de la Natura.

Ja vindrà l’hora de la cura; diagnostiquem ara la malaltia: la malaltia provocada per l’oblit i la desesperació d’haver estat fruit del treball incansable d’uns homes soferts que desbrossaven i carretejaven amb les mans balbes i els ulls amarats d’aquell etern paisatge que, de tant repetit, de tant viscut, era part ja de la pròpia natura, com ara són part de la Natura aquests marges de pedra ben disposada, d’aquest ordre petit que ha sorgit del caos primordial d’erupcions, de magmes i d’erosions.

Pedres! ¡Us descobrirem mig amagades, cobertes de molses i de líquens, d’heures i bardisses, allà on, modestes, competiu amb els colors dels ratolins, dels gripaus i dels llangardaixos…!

Què dieu, que la pedra és una matèria inerta? Però… no sentiu com us parla? No sentiu com us parla de camins de carro, d’anades a l’ermita, de decepcions, de rondalles i d’acudits, de penes, de privacions i d’injustícies, del càntir i del porró, de sopes de farigola, d’ocellets rostits, de bones collites, de l’escalfor humana al caliu de la llar?

¿No sentiu la veu dels ancestres en el clam de les pedres tan ben dreçades a les marjades, de les pedres dels murs que assenten la terra i l’emmarquen en prodigiosos bancals?

¿Tampoc no sentiu la remor que desprenen eixes casetes de pedra que s’escampen pel paisatge i l’humanitzen, impregnant-lo de labor civilitzadora, amb els seus pedrissos a la porxada, el murets de la sínia, la cisterna coberta, els recs, el safareig i les basses?

¿No escolteu, entre el remoreig de l’aigua a les sèquies i l’olor dolça de la menta borda, les veus d’aquelles cabanes de pastor, d’aquelles barraques i refugis que són les més senzilles i perfectes obres d’art dels vostres avantpassats, artistes de la construcció en pedra seca? 

No, no sereu tan insensibles… caldrà doncs que ens ajudeu a trobar el conjur que desencantarà aquelles velles pedres ordenades… i on l’hem de trobar sinó en el gust i en l’apreciació de les petites coses netes, serenes i clares.”

***Ciclòpia – Dit de certes construccions fetes de grans blocs irregulars de pedra, sense cap material que els uneixi i generalment amb alguna pedra petita que fa de falca.

“Aquestes arquitectures suposen… el  ‘grau zero de l’arquitectura’, ja que en elles es produeix el misteri de la transformació “d’un munt de pedres” en un conjunt de “pedres amuntegades” segons l’esforç d’un art constructiu de gran subtilesa, perícia i eficàcia, de manera que l’atzar de la natura es domina i ordena amb el fi de crear espais útils per a l’home derivats de confrontar un programa amb uns materials i un lloc.”

GARCÍA LISÓN, M.; ZARAGOZÁ CATALÁN, A. (1983) «Arquitectura popular: “Les pallises i les casetes de volta”»  Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo nº 1