Continuant de manera més desimbolta amb aquest blog personal, on tenim la llibertat de parlar dels temes que ens són grats i de triar l’enfoc que més ens agrada, volem presentar allò que ningú no fa ni s’atreveix a fer.
En aquest cas això vol dir traduir un sonet barroc i culte de Gòngora al català, i en acabat, comparar-lo amb un altre poema de temàtica semblant de Meléndez Valdés, ja d’estil neoclàssic, cosa que ens farà veure clarament les diferències entre aquests dos estils literaris.
He escollit el poema dedicat a les besades amoroses “cuando mi ardiente boca su dulce labio aprieta” de Juan Meléndez Valdés y el sonet que va escriure D. Luis de Góngora “la dulce boca que a gustar convida”, dedicat al mateix tema però amb un apropament molt diferent.
El sonet de Gòngora l’hem traduït al català ben bé pel gust de fer-ho i de veure si podem fer que l’estil de Gòngora soni actual en el nostre idioma. I també per si algun lector te dificultats amb el castellà original, que sí, és veritat que és enrevessat i que s’ha de llegir vàries vegades per arribar-lo a entendre.
“La dulce boca que a gustar convida” de Luis de Góngora
“La dolça boca que a provar convida
un humor entre perles destil·lat,
i a no envejar aquell licor sagrat
que a Júpiter administrà el coper d’Ida,
amants, no toqueu, si voleu vida;
perquè entre el llavi vermell i la saliva
Amor es troba del seu verí armat
com entre flor i flor l’escurçó amagat.
No us enganyin de l’Aurora les roses
que diríeu, perlades i oloroses,
van caure del seu pit purpurí;
pomes són de Tàntal, i no roses,
que si ara t’inciten, aviat han de fugir
i de l’Amor només en quedarà el verí. “
Veieu com n’és de diferent el final, el de Meléndez Valdés, amb una explosió de goig i de plaer: “les glòries en què l’amor m’amara” i l’altre, el de Góngora, amb una advertència per a desconfiats: “I de l’amor només en quedarà el verí”
“Los besos de amor” de Juan Meléndez Valdés
Besades d’amor
Quan ma tendra Nise
lasciva m’envolta
amb sos braços nivosos
i em besa mil vegades…
quan ma boca ardent
el seu llavi dolç prem
tan de plaer cruixida
que a parlar quasi no encerta…
i jo per engrescar-la
rondo amb mà inquieta
del seu ventre nevat
les parts més secretes…
i ella entre dolços ais!
es mou encara més
i alterna tendres sospirs
amb xiuxiuejants remors…
i tant aviat em diu fill meu
com que m’aturi em prega
o en besar-me em mossega
i frisa tot movent-se…
Aleshores ai! si algú
ha comptat del mar la sorra
que compti ara les glòries
en què l’amor m’amara.
Al marge del missatge moral que se’n desprèn, -un celebra l’amor i l’altre ens fa posar a la defensiva enumerant els seus perills i advertint-nos de com n’és de capciós i d’enganyador- de Meléndez Valdés ens agrada el seu llenguatge planer i la descripció sense complexes de la besada, tant com la naturalitat amb què mostra el plaer que ella experimenta (“entre dulces ‘ayes’ se mueve más”, “tan del placer rendida que casi a hablar no acierta”) sense oblidar allò que ell fa per encoratjar-la encara més (“corro con mano inquieta de su nevado vientre las partes más secretas”).
Del segon, de Góngora ens agrada també la forma alambinada i artificiosa, i no només per les seves al·lusions mitològiques i les atrevides figures retòriques com metàfores, hipèrbatons, transposicions i comparacions (tal com fa amb la saliva i amb el nèctar que Ganimedes ofereix a Júpiter i als altres déus en la seva taula de l’Olimp). La poesia barroca es caracteritza per perseguir l’originalitat i per cercar l’admiració del lector mitjançant l’enginy. Això fa que en el Barroc s’en abusi dels recursos retòrics, cosa que contribueix a fer que la poesia d’aquesta època sigui fosca i difícil.
Aquest contrast entre els dos poemes que tracten del mateix tema dels petons ens exemplifica la diferència entre el neoclassicisme i el barroc: enfront de l’exageració i la complicació ara es busca la simplicitat i la moderació tan en les paraules emprades con en les figures retòriques.
Juan Meléndez Valdés desenvolupà la seva activitat poètica bàsicament dins el corrent neoclàssic mentre que Gòngora és el representant per antonomàsia del barroc.
“Dejad que me embriague tranquilamente con el opio de las letras, porque si no, creo que para soportar el largo camino de la vida, tendría que apelar al verdadero jugo de adormideras.” Ramón de Campoamor 1870
Francisco de Goya –Retrato de Juan Meléndez Valdés
Fotent's Blog 